Fa uns anys, abans de la irrupció dels telèfons mòbils, les cabines formaven part del paisatge i la població en feia ús a bastament; en aquest sentit, en el seu moment àlgid, ara fa quinze anys, quan encara no havia començat el seu desmantellament, n’hi havia unes 4.000, però durant els darrers anys han anat desapareixent fins al punt que ara només en resten cent cinc. I si no han desaparegut abans és perquè la companyia eir tenia l’obligació de mantenir-les en cas que el temps mitjà de trucades fetes des d’una cabina concreta superés el llindar establert.

D’altra banda, un dels motius principals que han accelerat la seva desaparició és que eren víctimes del vandalisme i moltes eren destrossades regularment, essent una imatge força habitual la d’una cabina amb els vidres trencats o amb el telèfon arrencat. Per contra, també hi ha hagut comunitats locals que els han donat una nova vida, com és el cas de les cabines on ara hi ha un desfibril·lador, per exemple al barri dublinès d’Stoneybatter. O també n’hi ha que serveixen com a punt d’informació turística.

I ara, després que l’any 2020 eir pogués desempallegar-se de l’obligació de mantenir-les, la companyia ha anunciat la fi d’una època: el desmantellament definitiu de totes les cabines telefòniques que encara quedaven, malgrat que serà més aviat una substitució, puix que ara hi posarà un carregador de bateria per a vehicles elèctrics, dels quals ja n’ha instal·lat setanta-sis, als quals se n’afegiran seixanta-sis més durant les setmanes vinents.

Les cabines desapareixen, però essent una part essencial de la història d’Irlanda, sobretot durant les èpoques en què el gros dels habitatges no tenien telèfon -o bé en tenien, però la conversa era massa privada-, eir ha restaurat una cabina del model K1, que van ser les primeres que van instal·lar a Irlanda ara fa cent anys, i l’exhibirà en una exposició d’aquí a uns mesos.