En tant que illa situada a l’Atlàntic, a la costa irlandesa l’aigua de la mar puja i baixa dues vegades en un període de temps de vint-i-quatre hores i cinquanta minuts per efecte de la marea, un fenomen que té com a actor principal la lluna i en grau més baix, el sol.

Això fa que l’hora en què es produeix el pic de la marea, tant de l’alta com de la baixa, vagi canviant a mesura que avancen els dies, per la qual cosa, un dia hi pot haver el pic de la marea alta al migdia i una setmana després, a la mateixa hora, el pic de la baixa.

En el cas de la capital irlandesa hom pot veure perfectament els efectes d’aquest fenomen al Liffey, quan durant la marea baixa la llera del riu és ben visible i es pot comparar amb el nivell de la marea alta gràcies a la verdor de la paret del moll, quan l’aigua pot ultrapassar els quatre metres. I de tant en tant hi ha una combinació explosiva de marea molt alta, pluja torrencial i vent fort de mar cap a terra que fa que l’aigua encara arribi més amunt.

D’altra banda, un lloc molt interessant en aquesta qüestió és l’àmplia badia de Dublin, sobretot la meitat sud, que és molt plana i això fa que durant la marea baixa es creï una extensió immensa de sorra que, mirant a l’horitzó, sembla que no s’acabi mai.

A més, quan un vaixell fa via cap al port pel canal drenat entre les dues esculleres que hi ha a la desembocadura del Liffey, es produeix un efecte òptic molt curiós i és que sembla que el vaixell navegui sobre la sorra. O quan fa vent i transporta sorra fina, es produeix una escena més pròpia d’un desert que no pas d’una zona litoral on unes hores abans hi havia aigua.

Òbviament, la badia de Dublin durant la marea baixa és un lloc ideal per anar a passejar, alguns amb gos, malgrat que n’hi ha que, potser fruit del desconeixement o que van massa lluny picats per la curiositat, es confien en excés i són sorpresos per l’aigua, que puja força de pressa perquè el desnivell és molt petit; a més, hi ha els canals de més fondària formats a la badia que tallen la retirada dels incauts, que de tant en tant han de trucar als serveis d’emergència.

I antigament, la marea també va servir per a organitzar activitats de lleure, com els banys, que en el cas dels de la platja de Sandymount ja fa més de cent anys que van tancar, però que avui encara romanen al mateix lloc, en estat ruïnós, com a vestigi d’una època passada que, probablement, no tornarà.

Curiosament, el nom Dublin té l’origen en la marea: en gaèlic, Dubh vol dir negre o fosc, i Linn vol dir bassa o piscina, és a dir, la bassa sobre terra negra que quedava quan baixava la marea.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV