La capital irlandesa té dos noms oficials: Dublin, en anglès i el més conegut arreu, i Baile Átha Cliath, en gaèlic, que vol dir l’assentament del gual del canyís, és a dir, un petit poblat al costat del lloc per on es podia creuar el Liffey durant la marea baixa i on hi havia unes canyes entrellaçades que marcaven el camí entre les dues ribes; al mateix lloc ara hi ha el Father Mathew Bridge, el pont més antic de la ciutat i durant molts segles, l’únic, reconstruït per darrera vegada el 1818, tot i que durant més de mil anys hi havia hagut tota mena de construccions.

Curiosament, el nom en anglès, Dublin, també és d’origen gaèlic, una llengua que, en termes de toponímia, és molt descriptiva del lloc al qual fa referència, tot i que la seva anglicització ha provocat que avui en dia el gros dels topònims irlandesos no vulguin dir absolutament res.

D’on ve el nom Dublin? De Dubh, que vol dir negre o fosc, i Linn, que vol dir llacuna o bassa, en aquest cas format per l’aigua de la marea; bàsicament, la descripció del lloc on més tard hi hauria l’actual capital irlandesa: una extensió de terra fosca i molla, com la que avui es pot veure a la llera del Liffey, un riu que abans de la urbanització de la ciutat i de la construcció dels molls, durant la marea alta ocupava molt més d’espai. Una zona que s’ha preservat d’aquella època és Saint Stephen’s Green, amb uns llacs naturals d’un color força fosc.

Tornant a la Dubh Linn, o llacuna negra, el lloc concret que rebia aquest nom era un port natural format pel riu Poddle, ara subterrani i que desemboca al Liffey una mica més amunt del Millenium Bridge, a Temple Bar, en el que molts pensen que és una claveguera. Aquesta llacuna, on els vikings fondejaven els seus vaixells, va ser negra fins a principi del segle XVIII, però la urbanització de la ciutat va soterrar el riu Poddle i va fer desaparèixer la Dubh Linn, que ara, veient el que hi ha al seu lloc podria anomenar-se Glas Cluain, és a dir, prat verd, perquè la llacuna negra ha esdevingut una catifa de gespa.

D’altra banda, la construcció dels molls i la urbanització de les dues ribes del Liffey va esborrar qualsevol rastre de maresmes, de sorra fosca i de basses amb aigua de la marea, però quan se li ofereix l’oportunitat, el paisatge de la vella Dubh Linn reapareix, com és el cas del solar que hi ha al barri d’Smithfield, entre Hammond Lane, Bow Street, la línia vermella del Luas i Church Street.

En aquest sentit, tot i que entre el riu i el solar hi ha una distància d’uns noranta metres, amb blocs d’apartaments i un carrer amb quatre carrils entremig, quan plou durant uns dies es forma una llacuna que roman amb aigua durant setmanes i és que la natura sempre acaba reclamant el seu terreny i format original, per molta capital que es construeixi al damunt, en aquest cas uns quatre metres per sobre del nivell de l’aigua.

En alguna època de l’any, fins i tot, s’hi poden veure tota mena d’ocells com si allò fos una reserva natural i durant alguns períodes de l’hivern, quan el termòmetre no ultrapassa els zero graus durant tot el dia, l’aigua es gela i la llacuna es converteix en una potencial pista de patinatge, malgrat que, per ara, potser perquè la zona s’ha delimitat amb tanques i no s’hi pot accedir, no s’hi ha vist ningú fent giragonses com si fos en uns Jocs Olímpics d’hivern.   

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV