Passejant pels barris del centre de Dublin, especialment als que hi ha un domini de l’arquitectura georgiana o victoriana, hi ha un detall que sovint passa desapercebut als ulls del vianant: el llevafang, un petit estri de ferro situat just a l’entrada de les cases, normalment encastats a terra o lleugerament elevats al llindar de la porta principal.

Aquestes peces de ferro revelen molt més del que aparenten i és que no són simplement objectes decoratius d’un altre temps, sinó vestigis tangibles d’una època en què la ciutat, encara no del tot pavimentada ni urbanitzada com avui, obligava els habitants a conviure amb el fang, la pluja i la brutícia quotidiana dels carrers.

Els llevafangs tenien una funció tant elemental com indispensable: permetre als residents i visitants de netejar-se les sabates abans d’entrar a casa perquè en una ciutat com Dublin, on la pluja podia transformar els carrers en autèntics fangars, aquest senzill gest era gairebé un ritual d’higiene domèstica, no només essent una qüestió de neteja, sinó també de respecte per l’interior de la llar aïllant-lo del món brut de l’exterior.

A més, n’hi ha de diversos estils, com reixes metàl·liques, figures geomètriques senzilles o petits ornaments de forja; n’hi ha que recorden ferradures, d’altres que es presenten com una petita barana amb puntes, també n’hi ha amb motius florals o fins i tot petites figures de caps d’animals, unes ornamentacions que no eren merament decoratives, sinó que expressaven també l’estatus social de la casa i la importància que donaven a l’ordre i a la pulcritud.

Amb el temps, l’aparició de voreres empedrades, el sistema de clavegueram i la consolidació de l’asfalt en els carrers van anar reduint la necessitat pràctica d’aquests estris i molts van desaparèixer, a vegades retirats durant reformes o destruïts accidentalment amb el pas dels anys. Tanmateix, n’hi ha que han sobreviscut, essent testimonis silenciosos d’una ciutat que ha evolucionat.

D’altra banda, hi ha veïns que encara els conserven amb orgull i alguns els han restaurat i pintat de negre amb una capa nova d’esmalt. També hi ha qui en desconeix la funció i els considera simples elements antics sense gaire significat, quan en realitat aquests objectes participaven d’una mena de coreografia urbana: arribar a casa, aturar-s’hi davant, passar-hi les sabates, mirar si el fang havia caigut i només aleshores, obrir la porta i entrar a casa. I malgrat els canvis, l’empremta del fang continua viva, no als carrers, però sí en aquests petits guardians metàl·lics que recorden la vida d’antany.