La setmana passada va començar la instal·lació de portes reixades a Harbour Court, un carreró de mala mort amb tres punts d’accés, situat a tocar d’O’Connell Street i que de fa anys és un cau de malfactors de tota mena; el procés ha estat lent, atès que va ser a principi d’any quan el ple municipal de Dublin va votar a favor de blocar-ne l’accés, però finalment s’ha satisfet la demanda històrica dels establiments de la zona -botigues, pubs, restaurants i hotels-, que en patien les conseqüències.

D’altra banda, el de Harbour Court només va ser el primer episodi de la saga Tanqueu els carrerons! que ha viscut la capital irlandesa durant els darrers mesos i és que els problemes de seguretat i de salut pública que suposen moltes d’aquestes lanes, alleys o courts han acabat amb la paciència de veïns i comerciants, cosa que ha provocat una allau de demandes de tancament en els casos més extrems.

En aquest sentit, el primer cas resolt, per la via ràpida, fou el de Parnell Place, un carreró amb entrada per Parnell Street que generava moltes molèsties a veïns i negocis de la zona; de fet, fou Gary O’Reilly, propietari del pub de la cantonada, l’O’Reilly’s, qui va aplicar una política de fets consumats tot i que va complir amb els requisits per a fer-ho, és a dir, acordar amb tots els veïns d’extingir el dret de pas i que la reixa no fes més de dos metres d’alçària. I d’ençà del març, quan van instal·lar les portes reixades, Parnell Place fa molt de goig.

Altres casos en estudi són Ormond Place -al barri d’Smithfield-, Hardwicke Lane -a la zona de Dorset Street- i St Catherine’s Lane -al barri de les Liberties-; de fet, aquest darrer no és gaire lluny de Swan Alley -ambdós són a la mateixa illa de cases-, el carreró que el ple municipal ha votat de tancar arran dels mateixos problemes que a la resta: tràfic de drogues, consum de drogues, utilitzar-lo d’urinari o d’abocador, risc d’atracaments o comportaments antisocials, entre altres coses.

Swan Alley és molt bon lloc per a malfactors i incívics perquè és gairebé invisible; si hom no el coneix, ni s’adona de la seva existència, sobretot a la banda de Thomas Street, puix que l’entrada, al costat del cafè-pastisseria Mannings, sembla la porta d’un edifici qualsevol (sota la fletxa groga, a la foto), amb un passadís molt estret, amb els primers sis metres coberts, després uns quants metres descoberts, fins a arribar a una petita plaça que fa d’aparcament i finalment, un carreró més ample que el passadís inicial.

Ara s’hi penjaran uns rètols informant de la intenció de tancar-lo i tot aquell qui ho vulgui hi podrà dir la seva; llavors, un cop estudiades totes les propostes i objeccions, el Comú prendrà la decisió de si tancar-lo o no.

Un cas als Antípodes dels esmentats és Talbot Lane, un carreró amb accés per Talbot Street, on abans molts no gosaven de passar-hi i que estava deixat de la mà de Déu, però que ara fa molt de goig després que les seves parets hagin estat cobertes amb uns murals molt vistosos que recorden personatges icònics de Dublin, com James Joyce o Constance Markievicz, la comtessa reconvertida en revolucionària.