El de Glasnevin no és un cementiri qualsevol i és que d’ençà de la seva obertura l’any 1832, allà s’hi ha anat enterrant la creme de la creme de la societat irlandesa amb noms tan il·lustres com Michael Collins, Eamon de Valera, Charles Stewart Parnell o Daniel O’Connell; en aquest darrer cas, l’emancipador dels catòlics d’Irlanda hi té una torre dedicada i tot.

L’O’Connell Tower, d’estil celta malgrat que fou construïda en l’època moderna, més concretament el 1855, va patir un atemptat el 1971 que en va destruir l’interior i l’autoria del qual encara no s’ha esclarit, malgrat que tot indica que va ser obra d’un grup paramilitar unionista com a represàlia per l’explosió que, cinc anys abans, havia destruït el pilar dedicat a l'almirall Nelson al carrer O’Connell.

Afortunadament, l’explosió no va ensorrar la torre, però hi va causar desperfectes, essent la cripta l’únic lloc que en va sortir gairebé il·lès. Després, durant quaranta-set anys va romandre tancada i no va ser fins al 2018, quan va reobrir un com acabats els treballs de restauració que s’hi havien dut a terme durant uns quants anys, atès que era una feina delicada, tant per l’estretor com per la precaució amb què s’havia de treballar.

Tanmateix, hom només podia visitar la cripta, on hi ha enterrat Daniel O’Connell, però recentment han ampliat la zona oberta al públic, més concretament cap amunt, i és que ara hom pot pujar fins a dalt, això sí, s’ha de fer un esforç perquè hi ha cent noranta-vuit esglaons i la torre -que té una alçària de cinquanta-cinc metres- és força estreta. Amb tot, l’esforç paga la pena perquè, un cop dalt, hom pot gaudir d’unes vistes panoràmiques sobre Dublin a l’altura del Gravity Bar de la Guinness. Tornant a la cripta, hi ha qui diu que tocar el taüt d’O’Connell duu bona sort.

Així doncs, el Cementiri de Glasnevin amplia l’oferta d’experiències i ben segur, continuarà sent un punt d’atracció turística de primer ordre. En aquest sentit, ja atrau molta gent interessada en el passat polític d’Irlanda -sobretot els convulsos anys deu i vint del segle passat- així com l’ambient celta que es respira al cementiri, no només per la torre, sinó per l’alta quantitat de creus celtes que hi ha.