Durant bona part de la segona meitat del segle XX, dels anys cinquanta fins a l’arribada del Celtic Tiger -a principi dels noranta-, a Dublin hi havia un concurs oficiós sobre qui era capaç de construir la cosa més horrorosa, amb un frec a frec constant entre els participants i és que, a banda de ser exageradament lletjos, el gros dels edificis competidors eren molt semblants, amb domini total del formigó, que al centre de la ciutat, contrastava amb l’estil imperant fins llavors, el georgià, amb el seu característic maó vermell.

Un dels participants en el concurs va ser la Telephone House, un bloc d’oficines gris i fred situat als números 43-46 de Marlborough Street, al capdamunt del carrer, gairebé tocant a Parnell, que fou construït a final dels setanta i que desentona de mala manera amb l’entorn puix que, es miri d’on es miri, sempre sobresurt als edificis del voltant, que resten molt per sota de les seves vuit plantes.

D’altra banda, fins no fa gaires anys funcionava com a call centre subcontractat a l’empresa HCL per la companyia de telecomunicacions Eir, abans anomenada Eircom i anteriorment, quan era un monopoli estatal, Telecom Éireann. Quan encara hi havia activitat, caminant pel carrer, a la planta baixa, hom podia veure els empleats fent feina, amb auriculars i micròfon i amb la vista posada a la pantalla de l’ordinador o a la cantina, això sí, amb un vidre que difuminava l’interior i que no permetia de copsar-ne tots els detalls.

Però d’ençà del tancament del call centre, l’edifici, sigui per la manca de manteniment o pels actes vandàlics, ha anat deteriorant-se amb el pas del temps i a la seva façana cada vegada hi ha més pegots -sobretot plaques de fusta-, que fan que sembli que caigui a trossos, amb l’agreujant que és un lloc on, algunes nits, hi ha sense sostre dormint-hi, que hi deixen cartons i roba de qualsevol manera.

Tanmateix, a diferència d’alguns altres participants en el concurs de lletjor arquitectònica que ja han caigut, víctimes de la picota, la Telephone House podria tenir una segona oportunitat gràcies a un projecte d’aparthotel sota la marca Staybridge Suites, pertanyent al grup hoteler IHG, que conservaria l’edifici.

Això sí, li farien un rentatge de cara -sobretot de façana- i hi adossarien un edifici nou a la part del darrere, on ara hi ha un solar que permet de veure que aquella banda, malgrat que costi de creure, encara és més lletja. La nova construcció tindria nou plantes, la darrera de les quals doblant les dues que s’afegirien a l’edifici existent, és a dir, que en total hi hauria deu plantes, tot i que la façana de la novena i de la desena estaria una mica més endins amb relació a la resta.

Els promotors preveuen d’encabir-hi 296 suites, de les quals 282 serien d’una habitació i catorze, de dues. El complex també tindria tota mena de serveis i instal·lacions, com un cafè-restaurant, menjador, vestíbul, gimnàs, magatzem i aparcament per a trenta-sis bicicletes.

La decisió final d’atorgar el permís d’obres -que caduca el 26 de maig del 2028- va prendre’s ara fa un any, curiosament, en algun despatx de l’edifici que hi ha al davant, és a dir, a An Bord Pleanála, el regulador urbanístic, que darrerament s’ha vist esquitxat per diversos escàndols relacionats amb conflictes d’interessos d’alguns dels seus membres, que han estat duts a la fiscalia i que han posat en dubte la imparcialitat de l’organisme.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV