D’ençà del 1810, al bell mig de la trama urbana georgiana del nord de Dublin hi ha el Blessington Basin, un dipòsit hídric antigament alimentat pel Royal Canal, un dels dos cursos d’aigua artificials, juntament amb el Grand Canal -al sud-, que recorren la capital irlandesa, que va subministrar aigua potable a bona part de la banda nord de la ciutat fins al 1885.

L’any 1891 va esdevenir un parc públic i si bé ja no proveïa d’aigua la població, sí que ho feia, fins als anys setanta del segle passat, amb dues conegudíssimes destil·leries de whiskey dublineses, Jameson i Power, que rebien l’aigua del dipòsit de Blessington i la convertien en aigua de la vida, que és el que vol dir whiskey en gaèlic: uisce beatha.

De tota manera, el fet de ser un parc obert al públic va suposar que es deteriorés, sobretot arran d’actes vandàlics i de persones que el feien servir d’abocador. No va ser fins a l’abril del 1993, quan una combinació de micromecenatge -tant de persones com d’empreses-, de donacions de material així com de la feina d’alguns aprenents de manobre inscrits en cursos de formació al Servei d’Ocupació, que el parc va començar a recuperar la glòria d’antany, essent inaugurat el quatre de novembre del 1994.

Actualment, el Blessington Basin és com un jardí secret al cor de la ciutat, només a deu minuts d’O’Connell Street, ideal per a l’esbarjo dels veïns de la zona, que hi van a caminar, a fer esport, a passejar el gos i a donar menjar a la fauna, dominada pels ànecs i els cignes; amb tot, sembla que l’únic plat que hi ha al menú, el pa, no és gaire bo per als ocells, malgrat que els responsables del parc ja han desistit i es limiten a donar instruccions, recordant -vejam si hi ha sort- que haurien de menjar uns altres aliments i demanant moderació en cas que sigui pa, perquè és veure algú llençant-ne i... com hi van, tu.

Pel que fa a la zona aquàtica, de forma rectangular i que ocupa el gros del parc, hi ha una illa central que permet a ànecs i cignes d’allunyar-se dels visitants humans i dels gossos. També hi ha uns jets -o sortidors- que ejecten l’aigua de manera circular, fent un soroll que fa de fil musical permanent i que trenca el silenci de la zona, atès que al parc està envoltat de cases i l’únic carrer amb cotxes que hi ha a prop, el Blessington Street, no té sortida i el trànsit hi és mínim.

I fora de l’aigua hi ha una zona de pícnic, amb unes taules amb vistes, i l’antiga caseta del guarda, un cottage d’estil Tudor construït el 1811 i que segons expliquen les cròniques, va ser convertit en shebeen -un pub il·legal- pel seu primer ocupant, William Ferguson, que volia guanyar uns calerons extra per complementar el seu salari, malgrat que en aquella època, a Dublin hi havia un alt nombre de pubs, tavernes i botigues del ram. Això va obligar l’autoritat municipal a incloure una clàusula per a les futures convocatòries per a la feina de guarda prohibint la venda de begudes alcohòliques al cottage.

També hi ha una placa recordant que el Blessington Basin apareix mencionat a Ulisses, l’obra de James Joyce que detalla el periple de Leopold Bloom per Dublin i rodalia el 16 de juny del 1904. I com no podia ser de cap altra manera per a un lloc tan icònic de la zona, el projecte Dublin Canvas, que posa art i color a les tristes i grises caixes de regulació semafòrica, n’hi ha dedicat una a l’inici de Blessington Street, amb una bella sirena nedant plàcidament, tot i que l’única cosa que Liffey TV ha pogut veure nedant al dipòsit d’aigua -que no fossin ànecs o cignes- és una llauna.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV