El quatre d’agost del 1846 va inaugurar-se la que avui hom coneix com a Heuston Station, una estació de ferrocarril que llavors era la terminal d’un servei de tren regular operat per la companyia Great Southern and Western Railway i que unia Dublin amb Carlow, una oferta que, òbviament, ha anat ampliant-se amb el pas dels anys, fins al punt que avui és la tercera estació amb més passatgers de tot Irlanda, només per darrere de les també dublineses Connolly i Pearse.

De fet, és un autèntic hub de transport perquè tant als laterals com a la plaça que hi ha al davant hi paren tota mena d’autobusos -urbans, aeroport i regionals-, a banda de la línia vermella del Luas, que hi té parada. Així doncs, és molt normal de veure gent anant amunt i avall carregada amb maletes, tant entrant com sortint de l’estació. I per als qui hi arribin pedalant, un col·lectiu cada vegada més nombrós, hi ha uns compartiments on es pot deixar la bicicleta sense preocupar-se que te la robin o que la malmetin.

D’altra banda, la ubicació concreta de l’estació va ser triada basant-se en uns quants motius, com ser a prop del mercat de bestiar d’Smithfield -on anava molta gent de fora de Dublin-, dels molls del Liffey, on hi havia barcasses que transportaven mercaderies, o de la fàbrica Guinness.

Inicialment, es deia Kingsbridge i és que quedava a tocar del pont que llavors duia aquest nom i que travessa el Liffey; curiosament, ara el pont és ferroviari, si més no de tren lleuger, és a dir, del Luas. El 1966, durant el cinquantè aniversari dels Fets de Pasqua, l’estació va ser rebatejada en honor a Seán Heuston, un dels líders de la revolta, que havia treballat a les oficines de l’estació, i que d’ençà del 1941 també donava nom al pont.

Un element que destaca de Heuston Station és l’elegància, sobretot gràcies a un estil arquitectònic basat en els palaus renaixentistes -amb columnes i torres- que s’estilava molt a Dublin en aquella època, com també es pot veure a l’estació de Broadstone, que era la terminal de la Midland Great Western Railway.

A diferència de moltes estacions, que són llocs amb mala reputació per ser un punt de trobada de malfactors o de gent que demana almoina, Heuston Station és un lloc agradable: molt net, espaiós, però compacte, i amb un ampli ventall de comerços que satisfan les necessitats dels viatgers mentre esperen la sortida del tren. En aquest sentit, hi ha un pub -com no podia ser de cap altra manera-, l’Easons -per a comprar el diari o alguna revista-, el Supermac’s, granges, un supermercat Fresh i un quiosc de cafè i xocolata molt elegant.

Una cosa amb què s’ha d’anar amb compte és que les andanes que hom pot veure del vestíbul estant no sempre són les d’on surten els trens, sinó que s’ha de caminar una mica i és per això que qui no ho sàpiga, sovint ha de córrer a fi de no perdre el tren.

A Heuston, totes les vies són en superfície, però l’estació la creua un túnel per on no passa cap tren, sinó un rierol, el Camac, que desemboca al Liffey en el que molta gent pensa que és una claveguera.

I dos elements que no podien mancar, el projecte Dublin Canvas, que posa color a les grises i tristes caixes de regulació semafòrica, en aquest cas amb un dibuix molt retro que convida a viatjar amb tren, i una cosa que ja ha esdevingut tot un clàssic a les estacions d’arreu del món: el piano.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV