Clontarf, el barri que viu a mercè de la marea del segle

Clontarf, el barri que viu a mercè de la marea del segle Sacs de sorra al front marítim de Clontarf / Foto: Liffey

De lluny, la filera de sacs col·locada a l’inici del front marítim de Clontarf fa pensar que hi fan obres i que algun camió se’ls endurà aviat, però no, hi són de manera permanent i és que aquest barri, un dels més benestants de la banda nord de Dublin, viu a mercè dels embats de les tempestes i de les fortes marees que, de tant en tant, causen estralls a la costa irlandesa.

L’actual front marítim és un terreny recuperat a la mar fa cent trenta anys, atès que, de sempre, aquest havia estat un punt negre durant els temporals més violents, que obligaven els veïns a col·locar sacs de sorra per a protegir-se, amb sort dispar segons la magnitud de l’episodi meteorològic. No va ser fins als anys cinquanta que el Comú de Dublin -llavors anomenat Dublin Corporation- va endegar els treballs que van deixar-lo tal com el coneixem aui, és a dir, com un parc urbà.   

Per ara hi ha un mur de contenció fet de formigó que fa la feina durant els dies de calma o no gaire moguts, atès que el nivell de l’aigua durant la marea alta, que hom pot veure marcat amb color verd a les roques, queda força per sota, però que és totalment insuficient durant els episodis en què una combinació explosiva de marea alta, vent del sud i pluja fa que el front marítim quedi totalment inundat, com el febrer del 2002 o l’octubre del 2004.

D’altra banda, ja fa anys que el projecte de construcció d’un mur molt més alt ha esdevingut un estira-i-arronsa permanent enfrontant la corporació municipal i els veïns. En aquest sentit, l’any 2008 el Comú va obtenir el permís per a construir un mur de 2,75 metres, una alçada que va encendre els veïns puix que els deixaria sense les magnífiques vistes a l’estuari del riu Tolka i a... Mmmmm, bé, també té el seu encant, no?  

D’ençà de llavors, les successives propostes dels urbanistes municipals, rebaixant l’alçada, construint dos murs en paral·lel força més baixos, murs desmuntables, entre altres, no han convençut els veïns, que gaudeixen de les que, probablement, són les millors postes de sol de Dublin, tot i que la xemeneia de la incineradora de Ringsend treu fum sense aturador.

Així doncs, tot i el risc d’inundació, el front marítim de Clontarf ha conservat el seu encant, amb casetes que no tenen res a veure amb l’estil georgià present a molts llocs de la ciutat, preservant un ambient de poble, amb els seus comerços, pubs i restaurants i fent que sigui el lloc triat per molts dublinesos a l’hora d’anar a passejar -alguns amb el gos-, a fer footing o a pedalar, això sí, cadascú pel seu carril.

O els més valents -tant per la temperatura com per l’aspecte de la sorra i de l’aigua-, fins i tot a banyar-se, aprofitant que hi ha unes escales. Uns altres habituals de la zona són els ocells, que aprofiten que el forat on abans hi havia una barana, s’omple d’aigua de pluja, que beuen alegrement.

També es respira un ambient molt d’antany, amb glorietes a l’estil dels anys vint del segle passat, a tocar de la línia de la costa on, d’altra banda, actualment hi ha unes tanques que hi impedeixen l’accés. I els Banys de Clontarf, inaugurats el 1886, tancats l’any 1996 i reoberts el març del 2018 després de retornar-los la glòria de la seva època d’esplendor, però on ara hi ha un rètol molt sospitós informant que s’hi fan reformes.

I per als qui vulguin descansar després d’un llarg passeig o cerquin aixopluc en cas que els enxampi l’habitual ruixat dispers que sempre s’escapa entre ullades de sol, hi ha unes marquesines amb un disseny molt mariner, sobretot pels ulls de bou, que recorden un vaixell. Uns altres elements molt marítims són els fanals, sobretot quan els encenen en fer-se fosc, que recorden el llum d’una barca de pesca; o les pilones que marquen l’entrada que permet d’anar des de la carretera fins al passeig, amb uns petits fars de franges blanques i vermelles.

D’altra banda, al front marítim també hi ha art, com un Moai -tot i que a la placa que hi ha als seus peus hi diu Maoi-, donat el novembre del 2004 pel govern xilè, que és una rèplica de les icòniques escultures que hi ha a l’illa de Pasqua; o el veler que Eamonn O’Doherty, escultor de Derry, va instal·lar-hi el 1988. I com no podia ser de cap altra manera, el projecte Dublin Canvas també hi ha fet acte de presència amb un pop que reparteix amor amb un pot d’esprai a la mà.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV

Escriu un comentari

Assegura't que emplenes tota la informació requerida, marcada amb asterisc (*).

Torna a dalt