A banda dels pubs, que és allò en què hom pensa primer quan sent la paraula Dublin, una de les coses que més destaca de la capital irlandesa són les portes, de tots els formats i de tots els colors, puix que passejant pels carrers de la ciutat, sobretot al Dublin georgià, es podria recrear fàcilment la paleta de Pantone sencera.

Per què tants colors? Doncs hi ha diverses teories, tot i que no n’hi ha cap de concloent:

- La que diu que les estrictes normes arquitectòniques del període georgià -que va durar del 1714 fins al 1830 coincidint amb el regnat de quatre Jordis seguits- no permetia d’apartar-se de l’estil de l’època i tots els edificis havien de ser iguals: de maó vermell i finestres rectangulars amb marc de color blanc. Així doncs, el color de la porta era l’única manera de donar un toc personal a l’edifici.

- La teoria que diu que és una qüestió relacionada amb la innata rebel·lia dels irlandesos. En aquest sentit, sembla que quan va morir la reina Victòria, que molts consideren responsable de la mortaldat i de l’emigració massiva provocades per la Gran Fam, a mitjan segle XIX, les autoritats van emetre un decret obligant a pintar les portes de negre. Tanmateix, el gros dels dublinesos no només no va obeir, sinó que va fer el contrari: pintar les portes de colors cridaners.

- Finalment, la teoria que fa servir un dels estereotips més habituals a l’hora de definir els irlandesos: la beguda. Tenint en compte que tots els edificis són iguals, després d’una sessió maratoniana de pintes al pub en què molts es passaven de frenada, el color de la porta servia per a saber on vivia cadascú.

De fet, aquesta teoria es basa en la història entre els escriptors George Moore i Oliver St. John Gogarty, que eren veïns, a Ely Place. Sembla que Gogarty, tornant a casa des del pub, sempre trucava a la porta de Moore per error; Moore, cansat del toc-toc impertinent de Gogarty, va pintar la seva porta de verd, acció que va rebre la resposta immediata del seu veí, que va pintar la seva de vermell, i sembla que això va ser la guspira que va encendre una nova tendència, que va expandir-se arreu de la ciutat.

Seguint aquesta teoria alcohòlica, és difícil de trobar dues portes del mateix color una al costat de l’altra, però, d’haver-n’hi, n’hi ha, fins i tot tres, probablement de gent abstèmia.

D’altra banda, antigament, Dublin era com Barcelona, és a dir, Can Fanga, i encara avui, als laterals de l’entrada, hom pot veure un artefacte de ferro on la gent es llevava el fang de les sabates abans d’entrar a casa.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV