Quan l’any 1953 van inaugurar Busáras, l’estació d’autobusos més important de Dublin -Áras, en gaèlic, vol dir edifici o casa, és a dir, la Casa de l’Autobús-, l’edifici era un dels més moderns de la ciutat en aquella època i setanta anys després, tenint en compte que no s’hi ha dut a terme cap treball significatiu a banda del manteniment essencial, quan hom entra a Busáras sembla com si viatgés enrere en el temps.

De tota manera, l’edifici, d’estil racionalista, protegit i que forma part del patrimoni arquitectònic irlandès, és molt pràctic i funcional, amb una immensa sala interior dividida en dues parts, una de més petita, on hi ha seients per als qui esperen la sortida del seu autobús, i una altra de més grossa, on no hi ha res, fet que permet que els passatgers puguin fer cua, en una molt ordenada fila índia i sense que es formin aglomeracions, quan arriba l’autobús corresponent.

Cada dia, per Busáras hi passen unes 2.500 persones, que poden triar entre un ampli ventall de rutes diferents que enllacen Dublin amb tot Irlanda, inclòs el Nord, essent el quilòmetre zero de Bus Éireann i un hub de primer ordre, puix que al costat hi ha una parada del Luas i uns metres més enllà, Connolly Station, l’estació de tren amb un nombre més alt de passatgers.

A les plantes superiors hi ha les oficines del departament de Benestar Social així com la seu corporativa de Bus Éireann, que és el llogater de l’edifici amb un contracte de dos-cents anys signat amb el govern, és a dir, que encara en resten cent trenta.

La icònica estació d’autobusos dublinesa va ser dissenyada per l’arquitecte Michael Scott i la paperassa del permís urbanístic va generar l’encara avui habitual estira-i-arronsa per les objeccions fetes, entre altres, pels qui creien que les vuit plantes de Busáras enlletgirien la imatge de la Custom House, que queda davant. Finalment, es va donar el vistiplau al projecte i els treballs de construcció van durar set anys, del 1946 al 1953, tenint un cost total d’un milió de lliures.

Va ser un dels primers edificis moderns de Dublin que va mirar d’integrar art i arquitectura, a diferència d’altres construccions d’aquella època que van participar al concurs oficiós d’Edifici més Lleig de Dublin, en què destacava el formigó gris i fred; curiosament, alguns d’ells, com la Hawkins House, al carrer homònim, ja han estat enderrocats.  

Oficialment, l’estació d’autobusos es va anomenar Áras Mhic Dhiarmada, en honor a Seán MacDermott, un dels líders dels Fets de Pasqua del 1916, però al final es va imposar Busáras, més curt, més descriptiu i sobretot, més fàcil de pronunciar: B-U-S-Á-R-A-S.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV