A Dublin hi ha una àmplia gamma de papereres, de les antigues i tradicionals, molt robustes i austeres en detalls, llevat de la paraula brossa, en anglès, litter, i en gaèlic, bruscar, i amb un orifici no gaire gros a fi de dificultar les coses als qui volen estalviar-se de pagar un operador privat llençant-hi les escombraries de casa.

Després hi ha una paperera de disseny més modern, però auster, i sense cap paraula.

També hi ha les de darrera generació, d’alta capacitat i que compacten la brossa, fet pel qual són conegudes com a Big Belly, i intel·ligents, atès que quan són plenes envien un senyal a la central perquè el servei de neteja vagi a buidar-les. A més, funcionen amb energia solar, captada amb el panell que tenen a la part superior.

Finalment, hi ha les que són únicament per a ampolles de plàstic i llaunes, que es veuen d’una hora lluny gràcies al seu color groc cridaner.

Tanmateix, sembla que hi ha dublinesos que fan com si no hi hagués papereres, si més no aquesta és la conclusió a la qual hom pot arribar tot passejant per la ciutat i veure la quantitat de gots, llaunes i ampolles de tota mena abandonades a la seva sort.

El més curiós, però, és que en molts casos les coses no es deixen pels llocs de qualsevol manera, sinó que hi ha unes pautes molt concretes,

Com les pilones de protecció de les voreres, que serveixen per a deixar-hi gots, de cafè o de refrigeris, alguns fins i tot amb la canyeta, o ampolles de les quals hi pot beure una família sencera. I les birres, que no faltin mai les birres!

Un altre clàssic es produeix a les icòniques reixes del Dublin georgià, amb dues modalitats, els qui deixen coses entre dues punxes i els qui ho deixen clavat, tot i que n’hi ha a qui els agrada les dues coses alhora.

I evidentment, els que compren el tiquet a la zona blava, amb tanta moneda per aquí i per allà, acaben oblidant-se l’aigua sobre la màquina.

També hi ha els artistes, que fan autèntiques obres d’art amb combinacions perfectes de color i amb un equilibri gairebé impossible, jugant al límit amb la llei de la gravetat.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV