Fins al 2017, els turistes que visitaven Irlanda durant la Setmana Santa esperaven veure els pubs oberts cada dia, però una llei del 1927 feia que la imatge que veiessin el Divendres de Pasqua fos molt diferent: pubs amb la persiana abaixada i és que aquest dia era, juntament amb Nadal, l’únic de l’any en què no podien servir alcohol, per la qual cosa, molts tancaven. Abans també hi havia llei seca per Sant Patrici i quan la van derogar, es va passar d’un extrem a l’altre, és a dir, que de ser un dia sense alcohol, si més no als pubs, va passar a ser el dia més alcoholitzat de l’any.

Tanmateix, satisfent una demanda històrica del gremi, que ja feia anys que implorava la derogació de la llei seca el Divendres de Pasqua, l’any 2018 els pubs ja van poder obrir amb normalitat i el mateix el 2019. Amb tot, l’alegria no va durar gaire i el 2020 va arribar la pandèmia, que va mantenir els pubs tancats, però els més assedegats van poder sadollar la seva set comprant beguda als off-licences, que podien obrir per ser considerats establiments de venda de productes de primera necessitat.

D’altra banda, fins al 2017 els pubs romanien tancats o oberts, però sense servir alcohol, malgrat que hi havia algunes excepcions per als més desesperats.

En recintes esportius, com estadis; en aquesta època és força habitual de disputar partits el Divendres de Pasqua, tant de la Heineken Cup de rugbi com de seleccions de futbol; és el cas de l’Irlanda – Suïssa del 2016, quan milers d’afeccionats van poder esquivar la llei seca anant a l’Aviva. La situació va ser kafkiana perquè mentre els espectadors de l’estadi podien beure alcohol, els qui miraven el partit des d’un pub havien de conformar-se amb un suc de taronja o una aigua amb gas.

I després del futbol o el rugbi, sessió de curses de gossos al Shelbourne Park, el canòdrom del barri dublinès de Ringsend on els sortidors de cervesa brollaven sense aturador mentre els gossos corrien com si s’hagués d’acabar el món. De fet, no només el Divendres de Pasqua d’antany sinó també ara, anar al canòdrom només és una bona excusa per a passar-s’ho bé, apostant a la babalà i fer unes pintes.

Un àpat en un vaixell, això sí, en principi, havia de navegar, tant per un riu com per un canal, per la qual cosa, hom no hi podia beure alcohol si estava amarrat a un moll.

Àpat en un hotel si l'establiment tenia llicència per a vendre alcohol i amb la condició que la beguda es demanés juntament amb coses de menjar.

Al bar dels teatres amb llicència o de les institucions culturals nacionals.

Els qui viatgessin amb avió, que podien demanar begudes alcohòliques als bars dels aeroports, mentre que els qui ho fessin amb vaixell, podien fer una pinta al bar del port.

I el cas més curiós de totes les maneres d’esquivar la llei seca: els pubs situats en estacions de tren, tot i que s’havia de comprar un bitllet d’intercity; un trajecte de dos minuts amb el DART no servia. El clàssic dels clàssics era anar a fer unes pintes al pub Madigan’s, situat a la dublinesa Connolly Station, que l’establiment cobrava al mateix preu de sempre, però que tenien un suplement per persona equivalent a la tarifa intercity més econòmica, la Dublin – Drogheda. En aquest sentit, hom comprava el bitllet, anava al pub i evidentment, no agafava el tren cap a Drogheda.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV