Les dades facilitades per Frances Fitzgerald, ministra de Justícia, revelen clarament que les condemnes a cadena perpètua són una cosa d'homes i és que les dones condemnades amb aquesta pena només són 10. En global als centres del Servei de Presons hi ha 352 condemnats a perpetuïtat, és a dir, que la representació femenina en aquest col·lectiu és del 3%. N'hi ha 9 al Dochas Centre, que forma part del complex de la dublinesa Mountjoy Prison, i una a Limerick.

De tota manera, el fet d'haver-hi tan pocs casos implica que siguin més coneguts, a diferència de molts homes, que un cop han estat condemnats són oblidats per tothom a no ser que el seu delicte hagi estat sonat. La majoria de dones condemnades a cadena perpètua han comès un assassinat amb un toc macabre i molt sovint l'amor hi ha tingut un paper principal. Ser condemnat per assassinat implica automàticament la cadena perpètua i és per això que els acusats sempre intenten que el seu acte es consideri un homicidi.

Pel que fa als homes, 342, estan repartits entre diversos centres i on n'hi ha més és a la presó de les Midlands a Portlaoise (Comtat de Laois), amb 79 "lifers", nom que reben els condemnats de per vida (life), seguida de la dublinesa Wheatfield amb 71.

Malgrat que algú condemnat a cadena perpètua sembla que hagi d'estar tancat a pany i forrellat hi ha 28 interns als centres oberts de Shelton Abbey i Loughan House, unes presons on no hi ha cel·les i per on es poden moure en llibertat; normalment s'hi envien els presos que no suposen cap perill i a qui no manca gaire temps per sortir en llibertat condicional.

La ministra també va facilitar informació sobre la llargada de les estades entre reixes que, malgrat ser de per vida, normalment no és així i per exemple, els set “lifers” alliberats l'any passat havien romàs tancats una mitjana de 22 anys. L'estada mitjana per als sis “lifers” alliberats l'any 2015 va ser de 17 anys i sis mesos, igual que els quatre del 2014.

Font: Irish Examiner

URL curta: bit.ly/2oBBrh8