Al començament de la Segona Guerra Mundial Irlanda es va declarar neutral i malgrat les pressions rebudes per a involucrar-se en el conflicte, principalment del Regne Unit i en menor mesura dels Estats Units, el país va mantenir aquesta posició fins al final. Tanmateix, no tot van ser flors i violes per al govern d'Éamon de Valera (foto esquerra), ans al contrari, va haver de fer mans i mànigues per tal de mantenir-se al marge de les hostilitats amb diversos episodis que van portar la situació al límit i que van obligar el govern irlandès a fer jocs malabars per a donar una imatge d'absoluta neutralitat. 

Tot i ser neutral la seva posició estratègica en una de les principals vies d'abastiment del Regne Unit des dels Estats Units va fer que no fos una neutralitat qualsevol. El fet que l'enemic de l'Alemanya de Hitler fos el Regne Unit, que havia ocupat Irlanda durant més de 800 anys, i que en aquella època el conflicte anglo-irlandès encara era molt recent, van fer que de Valera defensés una estricta neutralitat que anava en contra del Regne Unit i això no va ser gaire ben entès entre els Aliats, que veien que el suport d'Irlanda els aniria molt bé estratègicament.

També va servir per a demostrar que Irlanda s'havia independitzat totalment de l'antiga potència colonial donat que fins al 1937, tot i anomenar-se Estat Lliure d'Irlanda (Saorstát Éireann), havia estat un domini de la Commonwealth.

Amb tot, es volia quedar bé amb els dos bàndols, d'una banda es va tractar de forma molt paternal els soldats alemanys que d'alguna manera o altra havien arribat a Irlanda durant el conflicte; també el Taoiseach va signar en el llibre de condolences que s'instal·là a l'ambaixada alemanya a Dublin quan es va conèixer la mort de Hitler. Pel costat aliat, es va autoritzar els avions de la RAF a utilitzar el Donegal Corridor, cosa que va permetre als britànics imposar-se en la coneguda com a Batalla de l'Atlàntic.

Els episodis més coneguts i que han perdurat en la memòria popular, a banda d'alimentar una gran quantitat de llegendes urbanes, són:

 

 

Situada al número 245 de Templeogue Road (Dublin 6), va servir d’amagatall per a Hermann Goertz, un oficial de les SS que va saltar en paracaigudes al comtat de Meath. La seva missió era planificar una invasió alemanya d’Irlanda amb l’ajuda de l’IRA i després atacar la Gran Bretanya a través d’Irlanda del Nord.

El 1940 la policia va entrar a la casa, llavors anomenada Konstanz com el llac del sud d’Alemanya, i hi va trobar un paracaigudes utilitzat, 20.000 dòlars, roba militar alemanya, condecoracions, un transmissor i documents relacionats amb l’espiontatge.

Però no hi van trobar Goertz, que havia marxat abans que hi arribés la policia. Va passar 18 mesos deambulant per Dublin vestit amb un uniforme de la Luftwaffe sense ser detingut. Finalment va ser arrestat a Clontarf (Dublin 3) i confinat a la presó d’Athlone (Comtat de Westmeath) fins al 1946.

Va treballar en una ONG anomenada Fons per la Salvació dels Infants Alemanys fins que el 23 de maig del 1947 es va suïcidar bevent àcid prússic quan li van dir que el deportaven cap a Alemanya. Molts dels assistents al seu enterrament portaven simbologia nazi i el taüt anava cobert amb una bandera amb l’esvàstica.

Com sempre passa a Dublin, van començar a córrer rumors, en aquest cas sobre una possible creu gammada al terrat de l'edifici que guiava els paracaigudistes i que van persistir durant molts anys. La casa ha tingut diversos propietaris, fins i tot una família jueva (hi ha una sinagoga al barri veí de Terenure).

Foto: Douglas Newman Good


Bombardeig de North Strand 

 

Aquest va ser l'episodi més mortífer i que més es recorda de la Segona Guerra Mundial a Irlanda. El balanç de la bomba de més de 200 quilos de pes que va deixar caure un avió de la Luftwaffe va ser de 29 morts, 90 ferits i al voltant de 300 persones van quedar-se sense casa. La detonació es va sentir a diversos quilòmetres de distància.

 

Recentment, diversos supervivents i familiars de les víctimes, juntament amb l'ambaixador alemany a Dublin, van assistir a l’acte de commemoració del 70è aniversari del bombardeig, que va tenir lloc la nit del 31 de maig del 1941.

 

La raó per la qual es va dur a terme aquesta acció no ha estat mai aclarida. Va ser un sol avió que volava a poca altura i que va deixar anar 4 bombes que van caure a North Strand, a North Circular Road, a Summerhill i al Phoenix Park.

 

Hi ha una teoria que diu que va ser un càstig de Hitler a Irlanda per haver enviat una dotació de bombers a Belfast per ajudar a apagar els incendis provocats pels bombardejos alemanys o per l'enfonsament del cuirassat Bismarck gràcies a la informació dels avions que utilitzaven el Donegal Corridor. Altres diuen que en aquella època els radars eren poc fiables i que el pilot va confondre Dublin amb alguna altra ciutat, es parla de Liverpool i Bristol. Era un fet força habitual per als avions de la Luftwaffe seguir la costa irlandesa per arribar a Belfast.

Foto: The Ken Finlay Collection

 

A final de 1943 un vaixell de guerra de la marina alemanya es va enfonsar al golf de Biscaia fruit d’una batalla amb la Royal Navy britànica. Els 160 nàufrags van ser rescatats pel vaixell mercant irlandès MV Kerlogue, que transportava taronges de Lisboa cap a Irlanda.

Un cop el vaixell va arribar a l’illa, els alemanys van ser internats en un camp a Kildare (foto). No eren presoners de guerra perquè Irlanda era un país neutral però van portar més d’un maldecap als militars irlandesos a l’hora de controlar-los. Encara avui es guarden escrits entre oficials discutint sobre les activitats dels interns, sobretot les econòmiques.

Durant la seva estada a Kildare no van perdre el temps i es van dedicar a fabricar nines de fusta i sandàlies. Per Nadal van tenir unes vendes de 400 lliures i fins i tot Hisenda els va tornar, no se sap ben bé per què, 700 lliures relacionades amb taxes sobre el tabac. El problema és que tenien dificultat a l’hora de proveir-se de la matèria primera i l’agafaven directament del mobiliari del camp. O fins i tot robaven fusta a fusters del voltant, fet que va portar 4 interns a judici. La Segona Guerra Mundial a Europa va acabar el maig del 1945 i els alemanys de Kildare van tornar a casa a l'agost.

Les nines es van subhastar el passat mes d'abril i eren del nét de la metgessa que tenia cura dels interns, a qui li van regalar com a mostra de gratitud. Tenen uns 25 centímetres d’alçada i estan fetes de fusta i roba. Algunes d’elles vesteixen a la manera tradicional del sud d’Alemanya i Àustria.

Foto: curragh.info

 

Conegut en anglès com a Donegal Corridor, va ser una de les poques concessions que de Valera va tenir amb els Aliats i es va fer mig d'amagat per a intentar mantenir la neutralitat. A banda de la forta pressió exercida pel Regne Unit i pels Estats Units, el govern va veure amb preocupació com l'Alemanya de Hitler havia envaït altres països neutrals com Bèlgica, els Països Baixos i Dinamarca.

Els U-boats alemanys causaven estralls a la marina mercant dels Aliats i actuaven amb total impunitat a l'Atlàntic Nord. La Navy del Regne Unit tenia una base aèria amb hidroavions del model Catalina (foto) al Lough Erne (Comtat de Fermanagh). Aquest llac és a només 10 quilòmetres de l'oceà Atlàntic, però per arribar a mar obert havien de sobrevolar territori administrat pel govern de Dublin i això estava prohibit. Com a conseqüència d'aquesta prohibició els avions que anaven a patrullar l'Atlàntic havien de fer un trajecte molt més llarg al voltant de Donegal (línia vermella al mapa de sota).

El gener de 1941, el Taoiseach de Valera va arribar a un acord amb el Regne Unit que autoritzava els hidroavions del Lough Erne a sobrevolar la zona de Ballyshannon (línia groga al mapa de sota) però per no fer enfadar els alemanys, els vols havien de ser únicament missions de salvament, volant a una "bona altura" i sense passar per sobre el camp militar de Finner. Tanmateix, molt aviat es va veure que el Regne Unit va ignorar les normes i molts dels hidroavions que sobrevolaven el Donegal Corridor anaven a fer tasques de protecció dels combois de la marina mercant.

A més, les missions de salvament encara van anar més enllà i van servir per a enfonsar molts U-boats alemanys. Una de les màximes fites aconseguides pels hidroavions de la RAF que utilitzaven el Corredor de Donegal va ser la localització del cuirassat Bismarck, vaixell insígnia de la marina de guerra alemanya, quan intentava tornar cap a França per a ser reparat. Fruit del descobriment, altres avions de la RAF van acabar enfonsant el vaixell el 27 de maig del 1941.