Irlanda celebra la votació més incerta dels darrers temps

Irlanda celebra la votació més incerta dels darrers temps Rètol indicant un punt de votació al centre de Dublin / Foto: Liffey

3,4 milions d’irlandesos estan cridats a les urnes per a elegir 160 diputats -dos més que a la darrera legislatura- d’entre 515 candidats repartits per 39 districtes electorals. Els punts de votació romandran oberts fins a les deu del vespre i hi haurà més de 30.000 llapis perquè els electors puguin marcar les seves preferències a les butlletes, on apareixen els candidats en ordre alfabètic. Els electors han de dur la targeta de votació o un document identificatiu, tot i que en alguns col·legis hi ha una Bíblia que serveix per jurar que s’és una persona concreta en cas que no dugui cap document.

Evidentment, totes les eleccions tenen el seu grau d’incertesa, però en aquesta ocasió, ningú s’atreveix a predir quina serà la foto que sortirà un cop s’hagi fet el recompte de les paperetes que, probablement, s’allargarà uns dies a causa del particular sistema de votació, amb la transferència de vots dels candidats que ja han obtingut l’escó i dels que han estat eliminats.

Pel que fa a la situació de cada partit i per ordre d’escons a les darreres eleccions:

Fine Gael: durant la legislatura s’havia mantingut estable, perquè l’economia s’ha recuperat i molts indicadors ja superen el nivell dels anys bojos del Celtic Tiger, però la nefasta gestió de la greu crisi d’habitatge -amb unes 10.000 persones sense llar- i salut -amb llistes d’espera en què hi ha més de mig milió de persones i amb centenars de pacients passant hores i hores esperant de tenir un llit a planta- li passaran factura.

L’any 2016 va obtenir 49 diputats, baixant dels 72 del 2011, i ara hi ha membres del partit que temen de baixar fins als 32, amb alguns ministres, com el d’Habitage, Eoghan Murphy, a qui trontolla la cadira. Al principi de la campanya no van donar gaire importància al fet d’anar per darrere del Fianna Fáil a les enquestes, però al final ho han acceptat amb resignació i mirant de fugir d’estudi. D’altra banda, Simon Harris, ministre de Sanitat, sembla que no haurà de patir atesa la bona base de vots que té a Wicklow.

Fianna Fáil: durant el seu darrer mandat, que va acabar amb les eleccions del febrer del 2011 en què l’electorat els va escombrar del Dáil -passant de 77 diputats a 19-, el Fianna Fáil va dur Irlanda a la fallida econòmica, que es va evitar gràcies a l’ajuda de la Troika, el nom que va rebre el triumvirat format per la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu, això sí, a un preu que pagaran diverses generacions d’irlandesos.

Aquest partit, que bascula entre el centredreta i el centreesquerra depenent de com bufi el vent, ha dominat la política irlandesa d’ençà de la independència, per la qual cosa la gent té tendència a votar-los i és que amb el Fianna Fáil s’aplica la màxima convergent de “jo no vull problemes i voto el Fianna Fáil”.

Tanmateix, essent vistos com els responsables de la crisi de fa dotze anys, la recuperació de la confiança de part del seu electorat natural ha estat força lenta i probablement n’hi ha molts que compliran la seva promesa de "Fianna Fáil, mai més"; en aquest sentit, si bé l’any 2016 va aconseguir 44 diputats, no es preveu que creixi gaire més perquè el record de la crisi encara és ben present entre els seus votants potencials, si bé l’oposició de baixa intensitat duta a terme per Micheál Martin esperant els errors dels rivals ha funcionat prou bé.

Sinn Féin: durant la legislatura les enquestes sempre li donaven entre un 17% i un 20%, però durant les darreres setmanes ha pujat i la darrera enquesta el situava líder amb un 25%, un punt per sobre del Fianna Fáil. L’ascens del Sinn Féin es deu principalment a la jubilació de la vella guàrdia, que l’electorat associava amb la violència dels anys de plom a Irlanda del Nord i que ha estat substituïda per una nova generació de republicans sense cap vincle amb els Troubles.

A més, la fi de la violència a gran escala ha fet que molts joves no en tinguin la mateixa impressió que els seus pares i el partit té molts votants a la franja d’edat de 18-35 anys. Això ho han aprofitat els estrategs del partit, que han inundat les xarxes amb aital quantitat de contingut que el Sinn Féin ha estat, amb escreix, el partit que ha rebut més visites a plataformes com Facebook o Twitter així com cerques a Google.

Entre les cares més visibles del rejovenit Sinn Féin hi ha Mary Lou McDonald, presidenta del partit després de reemplaçar l’històric Gerry Adams i ara convertida en perfecta corretja intergeneracional, que ha rebaixat molt el to que històricament havia emprat el partit, parlant sense embuts de temes espinosos i sense dubtar ni un moment a encarar les herències dels capítols més tèrbols de la formació. També destaca el jove Pearse Doherty, portaveu d’afers econòmics, que tot apunta que rebentarà les urnes al districte electoral de Donegal, amb més d’un 30% de primeres preferències.

De tota manera, l’estratègia electoral del Sinn Féin probablement limitarà els guanys en nombre de diputats derivat de l’augment de vots; en aquest sentit, els republicans són força conservadors a l’hora de presentar candidats i acostumen a presentar-ne només un per circumscripció, tret dels llocs on obtenen més vots, on en presenten dos.

Això farà que en alguns districtes on potser haurien pogut obtenir dos diputats, només n’obtinguin un, i és que el sistema electoral irlandès penalitza els partits amb més vots puix que un cop un candidat obté el nombre de vots mínim per a ser diputat, les paperetes següents van a qui figuri en segona i successives preferències, és a dir, que si hi hagués quatre escons en joc i el candidat del Sinn Féin obtingués el 100% de primeres preferències, només obtindria un escó i no quatre.

Labour: dels trenta-set diputats obtinguts l’any 2011 va passar a set l’any 2016, un càstig de l’electorat per haver aplicat alegrement -juntament amb els seus socis del Fine Gael- les dràstiques retallades socials dissenyades pels homes de negre de la Troika. Ja han passat uns quants anys però el Labour continua sense aixecar el cap i no sembla que aquestes eleccions hagin de ser les de la seva recuperació.

Solidarity-People Before Profit: l’esquerra radical que va obtenir sis diputats l’any 2016 probablement es mantindrà sense gaires canvis gràcies a un fidel electorat que no creu en les altres esquerres i que confia en els seus actius diputats, que sempre són a totes les bregues i protestes, com Richard Boyd-Barrett.

Social Democrats: l’any 2016 van obtenir tres diputats i en aquestes eleccions podrien augmentar una mica esgarrapant vots a partits com el Fianna Fáil o a independents -és el cas de Gary Gannon, que l’any 2016 va quedar-se a les portes d’obtenir l’escó al districte Dublin Central però que va ser superat per un grapat  de vots per la independent i activista social Maureen O’Sullivan, que ha dit que plega-.

Els Verds: l’any 2011 van ser totalment escombrats del Dáil en ser vistos com a corresponsables del daltabaix econòmic, però a poc a poc, les coses han canviat -fins i tot el seu antic líder, Trevor Sergeant, s’ha fet capellà- i els ecologistes han anat recuperant-se. Van tornar al Dáil l’any 2016, obtenint dos diputats, i han acabat la legislatura amb tres escons gràcies a una by-election. El líder del partit, Eamon Ryan, probablement envalentint-se per l’onada verda que actualment recorre Europa, creu que podrien obtenir fins a quinze escons.

Independents: aquest grup és molt heterogeni i inclou una fauna molt variada, com gent conservadora, d’esquerres, urbana, rural, friquis, estrelles d’algun altre ram aterrades a la política, expulsats d’altres partits però ara amb marca pròpia, etc., per la qual cosa és difícil de predir-ne el resultat. De tota manera, hi ha independents amb feus electorals que els asseguren l’acta de diputat.

És el cas de Michael Healy-Rae, capitost de la saga política homònima que domina el comtat de Kerry, tot i que el seu germà Danny podria perdre la cadira; també hi ha Michael Lowry, a Tipperary, que tot i haver passat pel jutjat per corrupteles diverses, és profeta a la seva terra.

Aontú: escissió del Sinn Féin liderada per Peadar Tóibín, que va ser expulsat del partit republicà en votar en contra de la Llei de l’Avortament. El futur de la formació dependrà del resultat que obtingui Tóibín, que es presenta a Meath; si és elegit diputat, Aontú podria guanyar visibilitat i consolidar-se, però si no, molt probablement restarà en l’oblit, atès que difícilment cap dels altres candidats que es presenta en nom de la nova formació obtindrà l’escó en aquestes eleccions.

Escriu un comentari

Assegura't que emplenes tota la informació requerida, marcada amb asterisc (*).

Torna a dalt