Les polèmiques e-voting machines tornen a l’agenda

Les polèmiques e-voting machines tornen a l’agenda Un dispositiu de votació electrònic / Foto: electronicvoting.ie (tancada)

El recompte de les eleccions europees per a la circumscripció d’Ireland South, amb cinc cadires en joc, es va cloure amb l’eliminació de la candidata del Sinn Féin, Liadh Ní Riada, que va acabar 326 vots per darrere de Grace O’Sullivan, la candidata dels Verds que va obtenir el darrer bitllet disponible cap a l’Eurocambra; els altres candidats que van obtenir l’acta d’eurodiputat van ser Seán Kelly (Fine Gael), Billy Kelleher (Fianna Fáil), Mick Wallace (Independets 4 Change) i Deirdre Clune (Fine Gael).

Tanmateix, tenint en compte que el total de vots emesos ronda els 756.000, Ní Riada va demanar un nou recompte, que començarà avui i que podria durar uns 28 dies; el cost de l’operació podria arribar fins al milió d’euros i davant de les crítiques rebudes per aquesta despesa, el Sinn Féin ha respost que la democràcia no té preu.

L’alt cost del recompte ve donat per una sèrie de factors com el nombre de gardaí que hauran de custodiar els vots durant les 24 hores del dia i la contractació de personal experimentat d’altres circumscripcions. Així doncs, hi ha qui comença a pensar en les màquines de vot electrònic, que agilitzarien el lent i farragós procés de recompte després de cada elecció, dues característiques que tenen l’origen en el sistema de vot únic transferible que hi ha a la República. Aquest sistema permet de transferir els vots dels candidats eliminats o dels que ja tenen un nombre de vots suficient per a obtenir l’acta cap a candidats que figurin a les preferències posteriors.

De tota manera, l'episodi de les 7.500 e-voting machines es considera un dels fiascos més rocambolescos dels anys bojos del Celtic Tiger, amb un cost de 55 milions d'euros que van anar a parar a les escombraries, 51 milions en les màquines i uns 4 milions en lloguer de magatzems per a guardar-les un cop es va decidir que no s’utilitzarien. De fet, només van fer-se servir com a prova pilot a tres circumscripcions a les eleccions generals del 2002 i a sis circumscripcions durant el segon referèndum sobre el Tractat de Niça.

Finalment, l’any 2012, es van vendre al millor postor mitjançant una subhasta i el govern només en va poder treure xavalla, més concretament 70.267 euros. El comprador, l’empresa KMK Metals, les volia vendre a 100 euros cada unitat com a objectes de col·leccionista i hauria pogut fer el negoci del segle però la idea no va reeixir perquè una de les condicions de venda era que les havia de desmuntar i vendre’n les parts per separat.

I per si encara no n'hi hagués prou i malgrat haver-se tret les màquines del damunt, aquest assumpte continua generant una despesa al contribuent perquè el govern va signar un contracte de lloguer a llarg termini, 25 anys en alguns casos, per tal de guardar-les en diversos magatzems que ara romanen buits però que s'han de pagar fins a l'expiració del contracte.

Amb tot, un dels defensors del retorn dels dispositius de vot electrònic és el ministre de Justícia, Charlie Flanagan, que considera que el sistema de recompte de vots actual és massa llarg i que amb les e-voting machines s'acabaria el problema. A més, a banda del temps necessari per aplicar el sistema de transferència de vot dels candidats eliminats o dels que han superat la quota s'hi ha de sumar el fet que molt sovint un candidat eliminat té una rabiola i demana un nou recompte.

Escriu un comentari

Assegura't que emplenes tota la informació requerida, marcada amb asterisc (*).

 

Torna a dalt