Amb l'esclat de la crisi la majoria de promotors immobiliaris que havien estat els reis del Celtic Tiger especulant a tort i a dret van enganxar-se els dits i els seus respectius imperis van ensorrar-se com castells de cartes en no poder retornar els préstecs; primer el problema el va tenir el sector bancari però amb la decisió del govern de garantir tots els dipòsits el deute de milers de milions d'euros va anar a parar al contribuent.

Per la seva banda, els “cowboys del boom”, sempre aprofitant qualsevol escletxa legal i sense assumir la seva responsabilitat, van començar a fer turisme de bancarrota, una pràctica que consisteix en anar a viure al Regne Unit durant un temps fins que pugui demostrar-se davant d'un jutge que és allà on l'individu en qüestió té el seu centre d'interès i així poder declarar-se en fallida.

Els primers “turistes” tenien un motiu molt important i és que si a la República d'Irlanda algú que fos declarat en fallida havia de destinar la majoria dels seus ingressos durant els dotze anys següents a tornar el deute als seus creditors al Regne Unit el període era de només un any. A fi de reduir aquesta pràctica el govern irlandès va rebaixar inicialment el període a tres anys però ara ha anat una mica més lluny i l'ha igualat al del Regne Unit, és a dir, que serà de només un any.

Un dels turistes més coneguts ha estat Seán Quinn, el qui va ser l'home més ric d'Irlanda durant molts anys amb empreses com Quinn Insurance, que va sol·licitar ser declarat en fallida a Irlanda del Nord (sota administració britànica) però el jutge va decidir que el seu centre d'interès era a la República, per la qual cosa el seu cas va ser jutjat al Sud i va haver d'esperar tres anys per lliurar-se del seu deute.

Aquest règim més benèvol s'explica a partir de la visió anglosaxona de fer negocis, acceptant que tothom es pot equivocar i que s'ha de donar una segona oportunitat, una cosa gairebé impossible amb un període de “fallida” de dotze anys.

URL curta: ow.ly/Vm0Tp