Els pubs, com The Temple Bar, els parcs, com Saint Stephen’s Green, els autobusos de dues plantes -els icònics double deckers-, Molly Malone, James Joyce i les seves detalladíssimes descripcions de Dublin, el Ha’penny Bridge, Sant Patrici... I els músics de carrer, coneguts com a buskers i que, a banda de ser un tret molt distintiu de la ciutat, hi posen la banda sonora.

Alguns han arribat molt lluny, com els U2, el cantant dels quals, Bono, va rebre el seu sobrenom de la botiga d’audiòfons Bonavox, a Earl Street, a tocar d’O’Connell, i altres que només ho tenen com a passatemps i per a guanyar uns calerons extra.

Òbviament, el gros dels buskers actua als carrers més concorreguts, com Grafton o O’Connell, i els estils són força diversos: cançons actualment de moda, cançons que són uns clàssics i música tradicional de països d’ultramar, sobretot per part d’estrangers que així es paguen l’estada a Irlanda.

D’altra banda, l’any 2015 el Comú de Dublin va posar una mica d’ordre a la llei de la selva que era el gremi dels buskers amb una normativa que requereix la tinença d’una llicència municipal, determina en quins llocs es pot actuar, prohibeix l’ús d’amplificadors en algunes zones, limita el nivell de decibels a vuitanta, el temps d’actuació no pot ser superior a una hora i exigeix tenir un repertori variat, no podent repetir una mateixa cançó en menys de trenta minuts. La normativa ha estat molt reeixida, com ho il·lustra la reducció del nombre de queixes i de multes.

Podeu mirar el vídeo a Liffey TV