Iniciativa perquè el gros de la població aprengui l’himne

El fet que bona part de la població irlandesa no sigui capaç de parlar gaèlic més enllà de l’habitual cúpla focail -saber unes quantes paraules-, amb l’agreujant que la llengua s’estudia a l’escola durant catorze anys, implica que molts no sàpiguen cantar l’Amhrán na bhFiann (la Cançó del Soldat), l’himne nacional d’Irlanda, llevat de l’inici, Sine Fianna Fáil (Nosaltres Som Soldats), moment després del qual molts comencen a emetre sons mirant de seguir algú que tenen al costat i de tant en tant, pronunciar correctament alguna paraula que recorden. Segons algunes enquestes, només dos de cada cinc són capaços de cantar-lo.
Així doncs, Abair Linn, una editorial que publica en gaèlic, amb la col·laboració de la GAA i d’Schoolbooks.ie, ha endegat un concurs en què podran participar escoles de primària, de tercer a sisè curs, que hauran d’enviar un vídeo cantant l’Amhrán na bhFiann abans del disset de març, dia de Sant Patrici; els guanyadors rebran un trofeu dissenyat per a l’ocasió i una visita guiada al museu de la GAA al Croke Park, entre altres coses. Amb tot, els promotors volen que la iniciativa també serveixi per a conscienciar els adults que no saben l’himne.
Òbviament, com sempre passa amb qualsevol cosa relacionada amb el gaèlic, la presentació de Learn Our Anthem (Aprèn el Nostre Himne) ha obert el debat sobre si s’hauria d’ensenyar a les escoles i és que només cal sortir al carrer i comprovar quin és el coneixement de l’himne entre els ciutadans per a fer-se càrrec de la situació. Curiosament i encara que molta gent no ho sap, la versió original, The Soldier’s Song, va ser escrita en anglès per Peadar Kearney i Patrick Heaney entre el 1909 i el 1910, i la versió en gaèlic no arribaria fins al 1923, ara fa cent anys, amb la traducció de Liam Ó Rinn, que d’ençà de llavors ha estat l’única oficial.
Un altre debat és el de si s’hauria de canviar l’Amhrán na bhFiann per l’Ireland’s Call, com ja passa amb la selecció de rugbi quan juga fora d’Irlanda i és que a diferència d’altres esports com el futbol, al Quinze del Trèvol els jugadors provenen de tota l’illa, incloent-hi els sis comtats de l’Ulster sota administració britànica; per contra, en cas de jugar a casa, sonen els dos himnes i en algunes ocasions hi ha hagut una mica de control sobre quin jugador canta què, amb diverses combinacions possibles i que no deixen ningú content: cantar-ne només un, cantar-ne dos o no cantar-ne cap.