Quan l’any 1953 van inaugurar l’estació d’autobusos més important de Dublin, l’edifici era un dels més moderns de la ciutat en aquella època, però gairebé setanta anys després, període durant el qual no s’hi ha fet cap treball significatiu a banda del manteniment essencial, és evident que a Busáras -Áras en gaèlic vol dir edifici o casa- li cal una bona repassada a fi de traslladar-la al segle XXI i millorar l’experiència dels usuaris.

De tota manera, en ser un edifici modernista protegit que forma part del patrimoni arquitectònic irlandès, els treballs s’hauran de fer amb molta cura i de manera esglaonada, tot i que no s’espera que generin gaires molèsties a l’operativa dels autobusos perquè es faran principalment a l’interior. Una altra novetat serà que l’estació estarà 100% adaptada a les persones amb problemes de mobilitat i al soterrani hi haurà una sala de conferències amb cabuda per a cent quaranta assistents, que es podrà llogar per a actes privats.

Cada dia per Busáras hi passen unes 2.500 persones, que poden triar entre les disset rutes diferents que enllacen Dublin amb tot Irlanda. A les plantes superiors hi ha les oficines del departament de Benestar Social així com la seu corporativa de Bus Éireann, que hi té destinats noranta treballadors i que és el llogater de l’edifici amb un contracte de dos-cents anys signat amb el govern, és a dir, que encara en resten cent trenta-dos.  

La icònica estació d’autobusos dublinesa va ser dissenyada per l’arquitecte Michael Scott i els treballs de construcció van durar set anys, del 1946 al 1953, tenint un cost total d’un milió de lliures. Oficialment es va anomenar Áras Mhic Dhiarmada, en honor a Seán MacDermott, un dels líders dels Fets de Pasqua, però al final es va imposar Busáras, més curt, més descriptiu i sobretot, més fàcil de pronunciar.