Liffey

A+ A A-

Irlanda coneix el procés català de la mà de Vicent Partal

Irlanda coneix el procés català de la mà de Vicent Partal Vicent Partal durant la xerrada al Teacher's Club / Foto: Liffey

La sala llogada pels organitzadors -el Catalan Council of Ireland i l'ANC Irlanda- al Teacher's Club de Parnell Square (Dublin 1), amb capacitat per a 50 persones, va quedar petita per tal d'escoltar el recorregut del procés sobiranista català durant els darrers 9 anys de la mà d'un convidat de nivell, Vicent Partal, director de Vilaweb i un dels pioners del periodisme digital, que va anar desgranant un per un els punts més rellevants del camí fet per l'independentisme des del 2005 fins a l'actualitat i amb la vista posada al 9 de novembre.

La presentació del convidat va anar a càrrec de Dani Carles, membre del Catalan Council of Ireland, que va fer una breu introducció dels objectius d'aquesta entitat que pretén ser el punt de referència per a tots els irlandesos que vulguin obtenir informació sobre el procés sobiranista fora dels diaris tradicionals dels país que, tanmateix, tant a Irlanda com arreu del món, ja fa uns mesos que han començat a informar del tema d'una manera menys esbiaixada del que solia ser quan la crònica la feia el corresponsal a Madrid.

Partal va repassar el recorregut del procés des de la proposta de nou Estatut amb inici al 2005 i rebutjat al cap d'uns anys pel Tribunal Constitucional malgrat haver estat aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat al Congrés de Diputats espanyol, signat pel rei d'Espanya i aprovat en referèndum pel poble català, és a dir, la primera vegada que passava una cosa semblant.

Aquest rebuig, segons el director de Vilaweb, en què al primer article Catalunya va passar de ser una nació a ser una simple regió autònoma d'Espanya, juntament amb els atacs a l'escola en català i a la manca d'inversió en serveis i infraestructures, va fer obrir els ulls a molts ciutadans que malgrat que la manifestació del 10 de juliol del 2010 era a favor de l'Estatut, van manifestar-se reclamant la independència, crit que va ser unànime.

A tot això s'hi va sumar l'onada de consultes populars iniciades a Arenys de Munt el setembre del 2010 i que van anar multiplicant-se fins al punt d'arribar a més d'un milió de votants, fent veure a molts que fins llavors havien anat per separat, amb les típiques “capelletes de l'independentisme”, que units podrien arribar molt més lluny.

De tota manera el que va accelerar el procés va ser la creació de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), que va convocar una manifestació per a l'11 de setembre del 2012 que va desbordar les previsions essent un èxit total, gairebé inesperat uns mesos abans, amb més d'un milió i mig de persones pels carrers del centre de Barcelona.

En dos anys no només va canviar el nombre de manifestants sinó també l'actitud, que va passar del català emprenyat al català il·lusionat, alegre i combatiu de Vicent Andrés Estellés. Amb aquest èxit els partits polítics que d'una manera o altra defensaven posicions sobiranistes van voler comprovar si aquella majoria que es manifestava al carrer representava la població de Catalunya, fet que les eleccions del novembre del 2012 van confirmar amb una majoria de diputats pel dret a decidir.

L'11 de setembre del 2013 es va fer un pas de gegant en el procés amb la Via Catalana, no només per l'èxit de convocatòria sinó per l'organització logística i el fet que no hi haguessin incidents. També va quedar clar que allò era un moviment de base que empenyia els partits polítics i no a l'inrevés, a banda de demostrar el poder de convocatòria d'uns i altres; en paraules de Partal uns van posar gent del Voló fins a Vinaròs i els altres, fent referència a la manifestació espanyolista a la Plaça Catalunya el 12 d'octubre, del Corte Inglés a l'FNAC.

Partal, malgrat els dubtes d'alguns dels assistents a l'acte, va mostrar-se convençut que el dia 9 de novembre la gent podrà votar i que la imatge que van donar la majoria dels partits catalans, des de l'esquerra radical fins als demòcratacristians, anunciant conjuntament la celebració de la consulta va ser molt important. A més, el govern català ja ha començat a treballar en la creació d'estructures d'estat com la recentment inagurada Agència Catalana de Tributs.

En relació al resultat Partal va recordar que totes les enquestes donaven la victòria per al Sí-Sí i que en cas que això es confirmés després de la votació el govern espanyol estaria obligat a negociar. En cas contrari l'única alternativa seria la Declaració Unilateral d'Independència, després de la qual serien els països els qui s'haurien de començar a pronunciar. A més, l'opció Sí-No anirà perdent partiadris a mesura que es vagi demostrant que equival al No atès que el govern espanyol no negociarà res.

En referència al reconeixement internacional Partal va dir que els interessos econòmics serien cabdals i els països no podrien aguantar gaire temps sense reconèixer la nova realitat per tal de no posar en perill les inversions de les seves empreses a Catalunya, sobretot a l'àrea de Barcelona, i un cop un país reconeixés Catalunya hi hauria un efecte dominó.

Actualment, per diplomàcia i perquè no hi ha un escenari clar sobre la taula, els Estats no es pronuncien sobre la qüestió de manera pública però, a l'hora de la veritat i per higiene democràtica, n'hi haurà que reconeixeran Catalunya des del primer moment. També es va parlar de la legislació internacional que, amb el precedent de Kosovo, és clarament favorable als interessos de Catalunya.

Com en qualsevol debat independentista també es va parlar de l'actitud de l'Estat espanyol que, mitjançant diversos exemples, va demostrar-se contraproduent. Entre d'altres coses dir que no reconeixeran Catalunya però alhora demanar a la UE que l'expulsi, fet que implicaria reconèixer Catalunya com a subjecte polític; en cas de no reconeixement Catalunya no s'hauria de fer càrrec de cap part del deute espanyol, fet que agreujaria encara més la difícil situació de l'economia espanyola i finalment, els amics que Espanya ha estat fent darrerament amb qüestions com Gibraltar o amb la polèmica sobre les patents en què va menystenir Polònia.

Segons Partal, l'única opció que li queda al govern espanyol és d'acceptar la consulta i de fer una potent i convincent campanya pel No malgrat que els seus amics periodistes a Madrid, a l'estil dels diaris més llegits a la capital espanyola i intentant creure's les seves pròpies mentides, pensen que amb la suspensió de l'autonomia catalana i col·locant un govern titella a la Generalitat s'acabaria el problema.

També es va parlar del futur de l'Estat català amb una constitució, o constitucions, que haurien de ser un paper en blanc que permetés de construir un país nou des de zero on tot seria possible, fins i tot proposar coses com conduir per l'esquerra, i del tipus d'Estat on, de manera unànime, va quedar clar que havia de ser una república, sobretot tenint en compte la imatge actual de la monarquia espanyola.

Al torn de preguntes o comentaris es va parlar sobre el cens, si els catalans a l'estranger prodrien votar –Partal va dir que sí i que no es faria mitjançant les delegacions diplomàtiques espanyoles-, si Espanya podria enviar l'exèrcit –Partal va dir que amb els poc més de 100.000 homes que té l'exèrcit espanyol seria impossible controlar Catalunya, a banda que les comunicacions les controla l'OTAN i els tancs espanyols s'haurien de comunicar via Whatsapp-, o de com explicar el procés als irlandesos, molts dels quals i malgrat la similitud històrica entre Catalunya i Irlanda, no entenen per què els catalans volen esdevenir independents.

També es va parlar de la importància d'organitzacions de castellanoparlants com Súmate, amb el cas típic de l'avi que va arribar a Catalunya als anys seixanta però que malgrat sentir-se espanyol veu Catalunya com la terra dels seus néts i no té cap intenció d'enfrontar-s'hi; com a cas semblant va explicar l'exemple de Letònia on en el referèndum sobre si feien el rus llengua oficial els qui més van votar en contra van ser els russòfons perquè creien que això seria com enfrontar-se als seus néts.

En total més de dues hores en què va parlar-se de tot d'una manera molt distesa. Al final de l'acte Vicent Partal va signar exemplars del seu llibre "A un pam de la Independència" i un cop acabada la xerrada-debat, com no podia ser d'una altra manera a Irlanda, alguns dels assistents van anar al pub del Teacher's Club a continuar el debat al voltant d'unes pintes.

URL curta: ow.ly/YLqrs

Escriu un comentari

(*) Indica camps obligatoris. El codi HTML no és permès.