Liffey

A+ A A-

The Muppet Show

Aquest entranyable programa televisiu de fa unes quantes dècades, traduït a casa nostra en la llengua veïna com a “Los Teleñecos”, és d'ús corrent en aquesta illa per a referir-se a esdeveniments, o més correntment a individus poc seriosos, de pa sucat amb oli per entendre'ns. En el fons el mateix que diem els catalans quan ens referim a algú com a “un titella”.

La paraula “muppet” se sent força últimament a rel dels esdeveniments recents que han tingut lloc en aquesta petita república que corre camí d'esdevenir líder mundial en producció de plàtans. Resulta que com en una versió titellaire del conte de la cigarra i la formiga, el govern d'aquest país va viure durant l'estiu del boom econòmic a base de bombolla immobiliària. Si la memòria no em falla, a grans trets, del total recaptat per les arques de l'Estat, menys d'un terç procedia de l'income tax, un altre terç de l'IVA (esperonat pel consum privat) i una proporció molt elevada de l'stamp duty, un impost sobre la compra-venda d'immobles. Les xifres no deuen ser exactament així però tampoc cal obsessionar-se amb el detall (per exemple aquí teniu les dades per a la primera meitat del 2006). El principi és el mateix.

No cal ser un geni en economia per adonar-se que quan dos terços dels ingressos no provenen de l'economia real sinó de fonts essencialment cícliques, mala peça tenim al teler. Els bancs donaven crèdit al primer que passava pel carrer. Els preus de la propietat i de la vida en general estaven desbocats. Es va arribar en pocs anys a ser el segon país més car d'Europa. El consum havia adquirit proporcions ridícules. Qualsevol afaita-pagesos es comprava un BMW o un Mercedes. No parlem ja de Ferraris o Maseratis.

Però ai las ! Tal i com en la faula, va arribar l'hivern i la bombolla va petar. I això es va convertir en un campi qui pugui. Quan l'economia Americana va començar a trontollar això se'n va anar en orris. Poc després de l'ensorrament del banc Lehman Brothers, el setembre del 2008, el govern irlandès va entrar en pànic i va sortir estil torero (dejadme solo!) al mig del “ruedo” a garantir tots els bancs del país. D'un sol cop magistral varen convertir el que era deute privat en deute sobirà. Tot això sense saber res de la situació real dels bancs, creient les mentides ignominioses de banquers i del (des)regulador, cap dels quals és a la presó per cert. Resulta que el forat era tant gros que encara estan buscant-ne el fons. Ni tant sols el Banc Central Europeu el va poder tapar sense ajuda.

I així estem, dos anys més tard amb el FMI i la UE posant-nos la pistola al cap, havent d'acceptar un “rescat” que els nostres néts encara estaran pagant. D'entrada les pujades d'impostos, sumades a les retallades salarials de molts (per no parlar de l'atur), han estat de pel.lícula de terror. El govern de coalició ha petat i ara tenim el següent capítol d'aquest muppet show on una altra colla de gamarussos pujaran al poder. Perquè en això sí que aquest país és igual a la resta. Les alternatives de poder fan més basarda que els titulars.

I per afegir llenya al foc surt el mestre d'obres, l'incombustible Bertie, ex-Taoiseach i artífex principal de la debacle, la setmana passada i va i diu que el que més greu li sap és no haver pogut construir el seu estadi nacional, el conegut popularment com el “Bertie Bowl”. Senyor Ahern queda vostè anomenat mestre titellaire par excellence.

Dani Carles

Enginyer de Telecomunicacions, un dels primers catalans a arribar a l'illa fa 15 anys, treballant en els sectors de les Telecomunicacions i Televisió Digital, casat amb una nativa i 3 fills.

Altres notícies d'aquesta secció: « Irlanda en família En un país de pluja »

Escriu un comentari

(*) Indica camps obligatoris. El codi HTML no és permès.